Lectures 2018 (part II)

6. Una habitació amb bona vista de E. M. Forster: és el primer llibre que he llegit d'aquest autor i l'he trobat apasionant. Lucy és jove i innocent i està lligada a uns convencionalismes socials que no li permeten tan sols tenir una opinió pròpia. No és una simple història d'amor sinó que conté també una crítica social. Un autor del que vull llegir més.

7. Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís: si hi ha alguna cosa de la que em penedeixo, és de no llegir més llibres d'autors catalans. No sé per què, però acabo llegint autors foranis, quan aquí Catalunya hem tingut i tenim autors genials. Un exemple és Joan-Lluís Lluís, de qui no havia llegit res fins al moment. Segons el meu parer , escriu francament bé i aquesta novel·la m'ha agradat molt. Es llegeix molt bé i enganxa, sobretot pels que sentim amor vers el català. El que em sembla trist és que Catalunya, ni en la ficció, pugui esdevenir lliure de l'Estat Espanyol.

8. La gatera de Muriel Villanueva: m'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la. He de dir que qualsevol llibre amb un gat a la portada ja és prou motiu per a llegir-lo. "La Raquel hereda dos pisos simètrics a la ciutat. El fet d'obrir una gatera en el mur que separa els dos habitatges esdevindrà un camí intrigant cap a la seva identitat". "Una història commovedora que barreja realitat i ficció, vida i mort, masculinitat i feminitat', tal i com s'explica a la contraportada del llibre.

9. Paradisos d'aigua d'Alba Sabaté: m'agraden les històries de superació i de persones reals, amb els seus problemes i que, en definitiva, ens hi puguem sentir identificats. La protagonista, després de separar-se de manera traumàtica del marit i de passar cinc anys tancada a casa, torna a obrir-se a la vida. Troba feina en una perruqueria i es fa amiga de la seva cap. El final em va sorprendre i la vaig llegir amb fruïció. Molt recomanable també.

10. Teoria general de l'oblit de José Eduardo Agualusa: aquesta novel·la la vaig llegir perquè n'havia sentit molt a parlar. La Ludo se'n va a viure a Luanda on farà vida de talp durant anys a causa de la seva por al desconegut. Agualusa ens parla de la història d'Angola, dels fets tràgics que van succeïr després d'assolir la independència. L'autor va teixint una teranyina entre diferents personatges. Una novel·la amb capítols curts i amb parts punyents i altres de tendres.

I bé, he llegit altres llibres que també m'han agradat i dels que no he fet ressenya, ja que no he estat gens activa per aquí durant el 2018. Espero estar-ho més el 2019. Bon any per a totes i tots! I sobretot de bones lectures! Salut!

Lectures 2018

Tot repassant les lectures del 2018 m'he adonat que aquest any que acabem d'acomiadar he llegit menys que el 2017. En total 37 llibres, mentre que el 2017 en vaig llegir 53.

Aquest 2018 he patit períodes tan de sequera com de tria lectora. Espero que el 2019 sigui un any de més lectures. De moment l'he iniciat amb unes de ben interessants!

Tornant a les lectures de 2018, em costa molt triar aquelles que m'han agradat més. En destacaré unes quantes, però, amb les que he passat, si més no, molt bones estones.

1. Teoria King Kong, Virginie Despentes: ha estat la meva última lectura d'aquest any i fer-ne una resenya em resulta complicat. El defineixen com un dels grans llibres de referèmcia del feminisme. El vaig agafar de la biblioteca pública. No estic acostumada a llegir assaig però he de dir que m'ha agradat força. La seva autora ataca el sistema patriarcal i capitalista en el que vivim. Més en concret, aborda tres temes: la violació, la prostitució i la pornografía. M'ha agradat el to provocador i sincer de l'autora i en destacaría la idea de que encara hi ha molta feina a fer en referència a la lluita contra l'opressió i explotació per part del sistema patrialcal sobre les dones. Molt recomanable.

2. El conte de la serventa, de Margaret Atwood: era un llibre que feia temps que tenia pendent. Volia llegir-lo en català però no vaig poder esperar a que sortís l'edició de Quaderns Crema. És una novel·la que fa posar els cabells de punta. Narra una societat terrible, repressiva,  però a la vegada propera a certs comportaments o maneres de pensar actuals. Segons Atwood “El control de las mujeres y sus descendientes ha sido la piedra de toque de todo régimen represivo de este planeta”. Lectura molt pertorbadora però interessant. En la línia d'Un Món Felíç i 1984.

3. L'amiga genial d'Elena Ferrante: primer llibre de la tetralogia. Em va resultar força addictiu i el vaig llegir força ràpid tot i tenir 512 pàgines. El final esperona a seguir llegint els altres llibres, però també els seus personatges principals, la Lila i l'Elena, saber més sobre les seves vides, més enllà de la infantesa i adolescència.

4. La vegetariana de Han Kang:  narra la situació d'una dona jove que decideix separar-se de la comunitat humana, de la violència i del canibalisme. Decideix deixar de menjar qualsevol producte animal d'un dia per l'altre, per deixar de tenir uns somnis violents que la turmenten. Vaig patir molt amb la història autodestructiva de la protagonista. La  resistència  no violenta d'aquesta desperta la violència de la resta de la societat. Crec que és una novel·la que cal llegir sense pressa i de la que es poden extreure diferents interpretacions possibles.

5. Les germanes Grimes de Richard Yates: narra les aventures i desventures amoroses de dues germanes als anys 70. Les dues construiran les seves vides per camins oposats. Una lectura trista però era incapaç d'abandonar-la. Un autor que em ve de gust continuar llegint.

L'amiga genial

Porto uns mesos que em costa molt escollir la próxima lectura. Molt sovint em passa que començo un llibre i poc després l'abandono i n'agafo un altre. Però finalment he trobat una novel·la que m'ha enganxat força. Feia dies que sentia anomenar l'autora o autor, ja que la seva figura està envoltada del secret més absolut. "L'amiga genial" és el primer títol de la tetralogia.

Les dues protagonistes són la Lila i la Lenù, dues amigues que viuen en un barri obrer de Nàpols, als anys 50.  Poc a poc  anem coneixent la seva vida, durant la infantesa i l'adolescència i anem seguint el seu creixement individual, coneixent com influeixen una en l'altra i quina relació mútua van teixint. En tot moment estan acompanyades d'una  multitud d'altres personatges.

La Lenù ens  fa de narradora i ens explica tot sobre la seva criança en un barri on la pobresa és la norma i la violència gens sorprenent. La Lila és brillant però les circumstàncies fan que no pugui seguir estudiant més enllà de l'educació elemental i acabi treballant pel seu pare. En canvi la Lenù, gràcies a la pressió d'una mestra, té l'oportunitat d'estudiar l'educació mitjana i anar a l'institut. A partir d'aquí les seves vides seran molt diferents però la Lila seguirà exercint una gran influència sobre la Lenù.

Com ja he dit, ha estat una lectura que m'ha atrapat des del primer moment. L'amistat entre les dues protagonistes és complicada, hi ha amor, odi, gelosia, rivalitat,... Però sempre acaben tornant l'una a l'altra. El fet d'haver-hi tants personatges ha causat que en alguns moments no sabés qui era qui. El seu no-final fa que tingui ganes de llegir el següent títol de la sèrie, com sempre acostuma a passar-me amb les tretralogies. trilogies, etc.

Sant Jordi 2018

M'encanta la diada de Sant Jordi. No només perquè els carrers s'omplen de parades de llibres. També pel to reivindicatiu de la cultura catalana que amb els anys ha anat adquirint aquesta festa. Tot i que aquest any, ha estat un Sant Jordi anòmal, ja que hi ha faltat gent, injustament empresonada o a l'exili.

Com a bona aficionada a la literatura que soc, acostumo a comprar llibres tot l'any, però també en compro el dia de Sant Jordi. Aquest any he fet una llista prèvia. Tot i així hi ha hagut alguna troballa totalment no premeditada.

El que tenia força segur que compraría és "Els desposseïts" de l'Ursula K. Le Guin, traduïda al català per Blanca Busquets i publicada per l'editorial Raig Verd, per primera vegada, després de 44 anys de la seva primera publicació. No coneixia l'autora, però feia mesos que en sentia a parlar per diferents Youtubers i per Twitter.

En segon lloc, feia temps que tenia ganes de llegir la novel·la "La Vegetariana" de l'escriptora coreana Kang Han, publicat per l'editoral Rata. Soc fan absoluta de la literatura oriental i fins al moment encara no he llegit res de literatura coreana. Sembla una novel·la diferent, una història de les que es devoren.

En tercer lloc, en la meva llista de llibres de Sant Jordi, no podien faltar autors catalans . No acostumo a fixar-me en llibres guanyadors de Premis Planeta, Nadal, etc. Però sí que he comprat algún Premi Sant Jordi. Aquest any la guanyadora ha estat la novel·la "Jo soc aquell que va matar Franco" de l'escriptor Joan-Lluís Lluís i que ara ja forma part de la meva estantería de pendents de llegir.  Segur que li arriba el torn ben aviat perquè tinc també moltes ganes de llegir-la.

En quart lloc, seguint amb els llibres d'autors catalans, la joia de la corona, "La Mort i la Primavera", la novel·la póstuma i anacabada de Mercè Rodoreda. No he llegit gaire d'aquesta gran autora i hi he de posar remei Ipso facto.. "Aloma" va ser el primer llibre que vaig llegir i "La plaça del diamant" el segon. He sentit molt a parlar d'aquest llibre últimament. L'han descrit com un llibre envoltat de misteri i una història tràgica.

Espero llegir-los ben aviat i poder fer-ne la resenya! Quines han estat les vostres adquisicions per Sant Jordi? Moltes gràcies.

Propòsits lectors 2018

No acostumo a preparar lectures o a triar quines llegiré durant l'any. Quan acabo una lectura, m'agrada donar un cop d'ull als prestatges i triar quina serà la propera.

Aquest 2018, però, m'he proposat llegir alguns autors de qui encara no he llegit res. He començat l'any llegint un autor i una autora que no coneixia, Kezaburo Oe i Penelope Fitzgerald. Actualment estic llegint "El cuento de la criada" de Margaret Atwood, de qui tampoc havia llegit res, i de moment m'està agradant força.

Però a més dels autors mencionats, m'agradaria estrenar-me amb alguns altres.

Thomas Hardy. M'encanta la novel·la  victoriana i no sé com no he llegit res d'aquest autor encara. He llegit alguns comentaris de lectors que afirmen que Hardy escriu veritables drames, i que les seves històries no acaben gaire bé. Començaré per la novel·la The Return of the Native  i després vull llegir Jude, l'obscur i Lluny del brogit del món.

Virginia Woolf. Sembla estrany, però tampoc he llegit res encara d'aquesta autora, de qui he sentit parlar tan bé. Sobretot de l'assaig Una cambra pròpia on l'autora ens parla de dones i literatura. També tinc pendent Al far.

 Blanca Busquets. Fa temps que tinc "Tren a Puigcerdà" a l'ebook però primer vull llegir dues altres novel·les de l'autora. Una és  La nevada del cucut i l'altra Jardí a l'Obaga.

E.M. Forster. He sentit molt a parlar de la seva novel·la  Una habitació amb bona vista. I casualment l'altre dia vaig trobar la novel·la Howards End en una botiga de llibres de segona mà.

Doris Lessing. Es una autora que em fa una mica de respecte perquè penso que les seves novel·les no seran fàcils de llegir, però d'aquest any no passa. Tincs vàries novel·les d'ella. No sé per quina començaré però la pugna està entre El quadern daurat, Històries de Londres, La clivella o The good terrorist.

Sándor Márai. La dona justa fa també molt temps que espera el seu torn al prestatge. També fa temps que vull llegir L'última trobada. No sé per quin començar.

A més d'aquest propòsit en tinc alguns altres com seguir llegint llibres de novel·la policíaca, que últimament en llegeixo pocs i són els que em solen entretenir més. Sobretot autors com Andrea Camilleri, Henning Mankell, Arnaldur Indriðason, Donna Leon, Camilla Läckberg, Petros Màrkaris, Jo Nesbo, entre altres.

Finalment, també em proposo fer alguna relectura. Fa temps que no en faig cap i m'agradaria tornar a llegir algun llibre dels meus favorits. La llista és llarga i será difícil escollir però tinc moltes ganes de llegir de nou Bogeries de Brooklyn de Paul Auster, Cims borrascosos d'Emily Bronte, Jane Eyre de Charlotte Bronte, Kafka a la platja de Haruki Murakami o La Porta de Magda Szabó.

Teniu propòsits lectors per aquest 2018?

La Llibreria de Penelope Fitzgerald

Feia temps que tenia aquesta novel·la en la meva llista de lectures pendents. Ha estat ara, però, coincidint amb l'adaptació cinematográfica d'aquesta, que m'he decidit a llegir-la. No he vist la pel·lícula encara, acostumo primer a llegir la novel·la.

No coneixia l'autora, Penelope Fitzgerald (1916-2000). Es tracta d'una escriptora tardana, ja que va escriure el seu primer llibre als cinquanta-vuit anys i la seva primera novel·la el 1977. La llibreria es va publicar el 1978 i va ser finalista del Booker Prize. Alguns la descriuen com a "privilegiada hereva" de Jane Austen.

Florence Green és una discreta vídua de mitjana edat que viu en un poblet coster anomenat Hardborough, a Suffolk.  Aquesta decideix comprar Old House, una casa que porta anys abandonada, menjada pel la humitat i amb un poltergeist inclòs. La seva intenció és obrir una llibreria en un poble on mai n'hi ha hagut cap abans. Alguns veins s'oposaran a l'obertura i li posaran diversos entrebancs. Sobretot Violet Gamart, una espècie de representant del poble, que decideix que Old House és una ideal ubicació per un centre cultural. Florence compta amb el suport d'algunes persones del poble, com el senyor Brundish i de Christine, una nena que l'ajuda a temps parcial a la llibreria i la defensa. Malgrat tot, potser aquest suport no serà suficient.

M'ha agradat la protagonista, una dona valenta i amb empenta, algú que creu en allò que desitja i lluita per fer-ho possible i que com jo, és amant dels llibres. Tot i els múltiples entrebancs que li posen, ella tira endavant la idea i la materialitza. També m'ha agradat el senyor Brundish, un veí de Hardborouh que viu tancat a casa i que també és amant de la literatura. Aquest és qui aconsella Florence de vendre Lolita de Nabokov a la seva llibreria,  llibre que fa que la gent s'amorri a l'aparador i hi hagi cues al carrer. O Christine, l'ajudant de Florence a la llibreria a qui no li agrada llegir. El final no m'agrada però crec que és el més realista. Violet té el poder del seu costat i normalment qui té el poder acostuma a guanyar. Aquest pot fer lleis a la seva mida i amb aquestes fer complir la seva voluntat. Una lectura  lleugera i recomanable.

La presa de Kenzaburo Oe

Aquest mes de Gener he llegit ben pocs llibres. Recordo que el 2017 em va passar exactament el mateix. He començat lectures, això sí, però  les he anat abandonant. No acabava de trobar la lectura que em venia de gust, fins que va caure aquest llibre a les meves mans. No coneixia l'autor, però, no recordo on, vaig llegir que havia tingut un fill autista i amb discapacitat visual, a qui ell i la seva esposa van estimular fent-li escoltar sons d'ocells. Em va semblar una història preciosa. A partir d'aquí vaig buscar una de les seves novel·les i vaig trobar aquesta. Es tracta d'un llibre curt, unes 95 pàgines.

Kenzaburo Oe fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994. La presa fou publicada per Edicions del 1984 l'any 2014, amb la traducció en català  d'Albert Nolla.No acostumo a llegir premis Nobel de Literatura, tot i que algun sí, com per exemple, autors com Elfriede Jelinek, William Faulkner o Kazuo Ishiguro. Però sí que sóc bastant fan de la literatura japonesa.

El seu protagonista és un nen japonès que viu amb el seu pare i el seu germà petit en un poblet aïllat del món, on la guerra només s'ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l'envolten o ni així. Un dia, un d'aquests avions enemics s'estavella a prop del poble i els homes que hi viuen fan presoner l'únic supervivent del sinistre, davant la innocent mirada dels nens que en són espectadors. Aquest es tracta d'un soldat estranger de color, capturat pels homes del poble lligant-lo amb una cadena d'una trampa per a senglars.

A l'arribar al poblet, el tanquen en un celler. Els nens viuen aquest esdeveniment com quelcom emocionant i els homes del poble el deshumanitzen i el tracten com una bèstia mentre esperen que el Govern decideixi què fer amb ell, decisió que sembla no córrer pressa. El protagonista i els altres nens acaben convertint  "la presa" en la seva mascota, en pensar-se que és dòcil com un animal domèstic.

A mesura que llegeixes el llibre t'invaeix una sensació de calma però al mateix temps tot es fa tens. El protagonista ja no és un infant però encara no és el suficientment adult per a entendre el món humà. El final de la història, d'alguna manera, l'ajuda a donar-se compte de la cruesa del món real. Una història curta però intensa que es llegeix ràpid i resulta altament impactant. Almenys per mi.

Tot això ho faig perquè tinc molta por per Empar Moliner

I aquí està la meva última lectura del 2017. He de dir que no sóc gaire lectora de reculls de contes però aquest "Tot això ho faig perquè tinc molta por" l'havia de llegir sí o sí. I és que l'Empar Moliner m'encanta, sobretot la seva personalitat i ironia.

"Tot això ho faig perquè tinc molta por" es tracta d'un recull de dotze relats I cadascun d'ells reflecteixen la nostra societat i l’època actual. Els seus protagonistes actuen moguts per un neguit i tots ells atravessen per un moment difícil. Veiem uns pares que pateixen pel seu fill, columnistes que no saben sobre què escriure, parelles que han deixat de riure, una parella que té un blog de gastronomia, entre altres.

Tots els relats es llegeixen ràpid. He gaudit de cadascun d'ells. Trobo fàcil identificar-se amb algun dels personatges.

El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson

Aquesta ha estar la meva penúltima lectura del 2017. El llibre de la senyoreta Buncle de l'autora D.E. Stevenson és una novel·la sobre una novel·la. La senyoreta Buncle és una dona soltera, vorejant la quarantena, que viu en un poble escocès. Aquesta s'ha quedat sense estalvis i ha de buscar una solució urgentment. Acabarà decantant-se per escriure una novel·la, ja que l'altra opció, criar gallines, no li fa massa patxoca. La Barbara escriurà sobre les vides dels seus veïns, sobre allò que coneix millor ja que si alguna cosa no té és imaginació.

Acabada la novel·la prendrà la precaució de canviar-ne els noms dels personatges i signar-la amb el pseudònim John Smith. Aquesta será publicada immediatament i es convertirá en un èxit editorial. Els seus veïns acabaran llegint-la i identificant-se amb els seus personatges. Decidiran aliar-se per  demandar el seu autor i intentar descubrir qui és, tot pensant-se que, per força,  ha de ser algú del poble.Ningú sospita, però, de la senyoreta Buncle, a qui consideren una solterona inofensiva, sense estil ni gràcia.

Al llarg de la novel·la anem coneixent cadascun dels seus personatges, entrant a les seves cases, sent partíceps de les seves vides, les seves rutines, secrets,  anhels,.. També dels plans que entre tots teixiran per tal de descubrir qui és el John Smith. A alguns dels veïns els molesta molt la seva publicació ja que consideren que el llibre n'exposa els seus aspectes més negatius. Altres acaben portant a terme actes que fins llavors no s'havien atrevit a realitzar o canviant el seu comportament i millorant així les seves vides. Mentrestant, la Barbara es dedica a escriure una segona novel·la.

M'ha semblat una novel·la lleugera, amena i senzilla, carregada d'un finíssim humor i una certa burla. Els capitols són curts i d'agradable lectura. M'ha fet passar una bona estona. Amb ganes de llegir-ne la segona part, també publicada per El cercle de Viena, per tal de conèixer més coses de la senyora Buncle.

El crim del comte Neville per Amélie Nothomb

Amélie Nothomb és una autora que m'agrada per la seva excentricitat, ironia, originalitat i perspicàcia. El primer llibre que vaig llegir d'aquesta autora belga va ser "Estupor i tremolors". Aquesta lectura em va agradar tant que vaig seguir llegint altres de les seves novel·les, entre elles la que acabo de llegir aquests últims dies, El crim del comte Neville.

En aquesta novel·la, Amélie Nothomb, qui coneix de primera mà el món de la noblesa belga, ens presenta Neville, un comte que està arruïnat i que està a punt de vendre's el castell on viu amb la seva familia, la seva dona, més jove que ell i els seus tres fills. Un castell on ha viscut des de la seva infantesa i que cau a trossos.

Un dia,  la seva filla petita, la Sérieuse, és trobada per una vident en un bosc, en posición fetal i tremolant de fred. La vident truca al comte  per avisar-lo de la fuga de la seva filla del castell familiar. Quan aquest la va a recollir a casa de la vident, aquesta abans de portar-lo a l'habitació on es troba la seva filla descansant, li agafa la mà i li anuncia que durant una celebració que tindrà lloc al castell el comte matarà un dels convidats.

Els Neville estan a punt de celebrar la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. Amb tota probabilitat aquesta será la darrera. Acabarà, tal i com prediu la vident, en un assassinat?

Amélie Nothomb ironitza amb l'estil de vida de les famílies nobles belgues (de la que ella forma part), centrades en celebrar festes i en la seva vida social, en mantenir les aparences, tot i el declivi de les seves finances. La seva forma de pensar és "ser noble no significa tenir més drets que els altres, sinó  més obligacions". El crim del comte Neville és un text construït com a homentage a l'Òscar Wilde d'El crim de Lord Arthur Savile.

Es tracta d'una novel·la curta, unes 111 pàgines, divertida, perversa, tragicómica, amb girs continus inesperats. que indaga sobre el món de les aparences, les incerteses de l'adolescència i els tombs del destí, entre altres aspectes. Es caracteritza pels diàlegs irònics que es duen a terme entre pare i filla i la profunditat psicológica dels personatges. L'he llegida d'una tirada i sobretot m'ha intrigat saber si el protagonista portaria a terme al final l'assassinat que el porta de cap al llarg de la novel·la, fruit de la premonició. Fa temps vaig llegir el conte d'Òscar Wilde i crec que abans de llegir aquesta novel·la valdría la pena llegir-lo o rellegir-lo.  

"Un conte de fades barrejat amb tragèdia grega".

Estic llegint

Fins que siguem lliures de Sergi Sol



Com una novel·la de Daniel Pennac

Últimament m'ha agafat per buscar i llegir llibres de l'escriptor francès Daniel Pennac. Justament ara, he acabat "Com una novel·la", un assaig de lectura fácil, escrit amb gran saviesa i sensibilitat.

Per què disminueix l'índex de lectura? Com és que els joves no llegeixen o llegeixen poc? Són algunes preguntes que Daniel Pennac es planteja i dóna resposta. Cap al final, hi defensa també  el "decàleg dels drets imprescriptibles del lector", com per exemple, el dret a no llegir, a saltar pàgines, a rellegir, a no acabar el llibre, entre d'altres.

Què han de fer els professors per tal de que els seus alumnes siguin bons lectors? I els pares? Segons Pennac no han d'exigir la lectura sinó que han de compartir amb ells el seu propi plaer de llegir. Els pares, per la seva banda, han d'alimentar l'entusiasme dels fills, estimular el seu desig d'aprendre sense imposar-los-hi el deure de recitar. No convertir en una càrrega allò que, quan encara no sabien llegir i els pares tenien la rutina d' explicar-los contes abans d'anar a dormir, consideraven un plaer.

Quants cops hem sentit dir a algú allò de "no tinc temps per llegir"? Doncs Pennac ens diu que això sona a excusa i que realment qui diu això és perquè no en té ganes. El temps per llegir sempre és un temps robat i qui té ganes de llegir s'ofereix el temps per a fer-ho. També ens parla de la dificultat per part dels professors d'inculcar l'amor per la lectura a l'escola a causa de com aquesta està organitzada en l'actualitat. Molts hem acabat odiant les lectures obligatòries i de més grans, ja lliures de l'obligació, ens hi hem submergit per elecció pròpia i ens han encantat.

Realment tots tenim aquells llibres que fa segles que volem llegir i no ens atrevim. O aquells que comencem però no som capaços d'acabar. En el meu cas, fa temps que vull llegir "La Muntanya Mágica" de Thomas Mann i no hi ha manera. L'he començat i l'he deixat més de dos cops. O "Guerra i pau" que fa temps que el tinc pendent i no em decideixo per por a que sigui massa feixuc. L'Ulisses de Joyce ja ni m'ho proposo, de la primera página no passo i segur que val la pena l'esforç. Potser algun dia, arribarà el seu torn. El més important és ser feliços gràcies a un llibre, ja que, al cap i a la fi, "la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat".

Em quedo amb aquesta frase: Llegir ens canvia, i això ja és en si una manera de canviar el món.

No em queda més que recomanar-lo i rellegir-lo.

Les generacions espontànies de Mar Bosch Oliveras

Títol: Les generacions espontànies

Autor: Mar Bosch Oliveras

Editorial: Edicions del Periscopi

Pàgines: 187

ISBN: 978-84-944409-4-6

Acabo de llegir "Les generacions espontànies" de Mar Bosch Oliveras. Feia molt temps que la tenia entre cella i cella. No havia llegit res fins ara d'aquesta autora gironina, encara que també tinc a la llista de pendents la seva primera novel·la "Bedlam. Darrere les hores càlides" (Empúries, 2013).

L'Eva, la protagonista de la novel·la, té una entrevista després de dos mesos sense tenir-ne cap. Està decidida a aconseguir la feina perquè li interessa. Encara que, per equivocació acabi presentant un currículum de fa dos anys. Això fa que l'encari amb un sentiment de derrota. Quan arriba al lloc de l'entrevista s'adona que totes les candidates i treballadores són rosses. Tot i la hostilitat de totes elles, intenta mantenir les bones formes en la sala d'espera. Finalment, acaba sent la primera de les aspirants a ser cridada. L'entrevista li fa el director general de l'empresa.

A partir d'aquí l'Eva comença a descriure el seu irregular i variat currículum, farcit d'experiències sorprenents. S'encara amb l'entrevistador de manera espontània i sincera, mostrant-se tal i com és ella. A més de les seves experiències laborals durant l'entrevista també ens parla de la seva vida familiar i sentimental. Haurem d'esperar fins quasi al final de la primera part de la novel·la per saber si finalment obté la feina o no i que succeeix a continuació.

A més de l' Eva la novel·la és plena de personatges entranyables com el senyor Duran, la senyora Victòria o l’home que llegeix a l’ascensor sense poder acabar mai el llibre perquè li falta l’última página. En general, he gaudit força amb aquesta novel·la. És llegeix ràpid i et fa empatitzar amb la protagonista, ja que supera tot el que li cau al damunt de manera força ágil. M'ha entretingut força la part de l'entrevista. La manera espontània i sincera amb la que l'afronta. M'ha fet sentir els nervis i l'angoixa que se sent davant d'aquesta situació. També la dificultat avui en dia de trobar una feina relacionada amb el que has estudiat, cosa que ens porta a molts a fer varietat de feines que tenen poc a veure amb la nostra formació.  Potser cap a la segona part decau una mica però en general la considero una lectura entretinguda, lleugera i interessant. I crec que força recomanable.

El lector del tren de les 6.27 h per Jean-Paul Didierlaurent

Títol: El lector del tren de les 6.27 h

Autor: Jean-Paul Didierlaurent
Editorial: Columna
Traducció: Mercè Ubach
Pàgines: 204
ISBN: 978-84-664-1947-5

El llibre que acabo de llegir es tracta de la novel·la curta "El lector del tren de les 6.27 de l'escriptor francès Jean-Paul Didierlaurent. Aquesta és la seva primera novel·la, que ja s'ha convertit en tot un best-seller.

 Guylain Vignolles és un noi amb una feina difícil i cruel per aquells que estimem els llibres, que no li agrada gens però que la necessita per a sobreviure. S'encarrega de destruir els llibres que ningú vol llegir per a convertir-los en pasta de paper. Ho fa amb una màquina abominable que ell mateix anomena "La Cosa" ja que no és capaç de designar-la pel seu veritable nom.

La seva vida es redueix a anar i tornar de la feina amb el metro cada dia, i durant el viatge d'anada, es dedica a llegir en veu alta les pàgines que ha aconseguit salvar de la carnisseria, tot animant als passatgers habituals.Un dia, troba un llapis USB al tren i quan arriba a casa es posa a llegir de cap a peus el seu contingut. El que hi llegirà, li canviarà la vida.

En aquesta novel·la hi trobem una sèrie de personatges, alguns especials i peculiars. Per exemple, un vigilant de seguretat que parla en versos alexandrins o una noia que es cuida dels lavabos públics d'un centre comercial i que un cop l'any es dedica a comptar-ne les rajoles i també a escriure un diari. També el peix vermell amb el que conviu en Guylain, anomenat Rouget de Lisle, a qui té per confident. Finalment el Giuseppe, un antic company de feina del Guylain, que va perdre les dues cames a causa d'un accident mentre manipulava la "Cosa". Aquest personatge té una obsessió: trobar tots els exemplars del llibre que estaven triturant quan tingué l'accident, amb l'ajuda del protagonista.

Com he dit al principi, es tracta d'una novel·la curta, unes 204 pàgines, fácil de llegir i que sorprèn per la seva senzillesa. Tots els personatges duen unes vides solitàries i buides d'al·licients. En general m'ha agradat força ja que hi he trobat una història dolça, que ens parla de l'amistat, la compassió, la solitud, l'amor, entre d'altres temes. El final potser és el que més m'ha agradat, quan apareix la Julie. En Guylain i la Julie són com dues ànimes bessones. M'he quedat però amb ganes de saber més sobre els personatges.

La innocent d'Isabel-Clara Simó

Títol: La innocent

Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Columna
Pàgines: 152
ISBN: 84-7809-818-6

Aquests dies se'm fa molt difícil posar-me a llegir.  També escollir el llibre a llegir. N'agafo un, el deixo avorrida i n'agafo un altre. Quan em passa això, acostumo a recórrer a autores catalanes, com per exemple Isabel-Clara Simó. És una escriptora valenciana, d'Alcoi, i per mi una de les millors autores en llengua catalana. Especialment m'agraden les seves novel·les d'intriga detectivesca. Fa relativament poc vaig llegir "La veïna" i ara acabo de llegir "La innocent".

En aquest novel·la coneixem el Miquel, un funcionari de Benestar Social no gaire content amb la seva feina. Aquest fa de narrador de la història. No té una relació gaire bona amb alguns  dels seus companys i és una mica problemàtic. La seva vida canviarà amb l'aparició d'una clienta, l'Elisa Solbes, qui li demanarà ajuda per aclarar l'acusació d'assassinat que recau sobre el Vicent, veí i protector seu de tota la vida. A partir d'aquí el Miquel s'immergirà en una perillosa i absorvent activitat detectivesca que gràcies a un passat en doloròs contacte amb els baixos fons pot fer avançar contra les versions oficials i l'actitud passiva de les autoritats. S'enamorarà bojament de l'Elisa i això el decidirá a descobrir tota la veritat i a jugar-s'ho tot.

Es tracta d'una novel·la curta, unes 152 pàgines, que es llegeix bastant ràpid i té pinzellades d'humor. En algunes ocasions el protagonista fa menció als lectors. Malgrat m'ha costat acabar-la, no és a causa de que no m'hagi agradat. sinó perquè estic en aquells dies de crisi lectora. Visc més pendent de l'actualitat política que de la literatura.  No obstant, sempre recomano les novel·les d'aquesta autora, que a mi mai em decep.

La plaça del diamant de Mercè Rodoreda

Títol: La Plaça del Diamant

Autor: Mercè Rodoreda
Editorial: Club Editor
Pàgines: 235
ISBN: 84-7329-085-2

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908- Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. La Plaça del Diamant (1962) és l’obra catalana més difosa de tots els temps i que es pot llegir en una pila d’idiomes.

En aquesta novel·la, la seva protagonista, la Natàlia, ens explica la seva vida com si no se n'adonés, al barri de Gràcia de Barcelona. Aquest relat  va des de que coneix en Quimet, en un ball de Festa Major, on aquest li assigna el nom de Colometa, fins que va avançant la Postguerra, quan casada per segon cop, s'allibera del passat i torna a reconciliar-se amb la vida.

 La novel·la té com a teló de fons l'arribada de la República, La Guerra Civil i la Postguerra. La Colometa va prenent un valor d'encarnació de tota la humanitat anónima, feble i martiritzada, el seu testimoni ens ajuda a conèixer com va afectar aquest període especialment dur i cruel de la història als seus habitants, ens aproxima als sentiments de les persones que ho visqueren en la pròpia carn.

La Plaça del Diamant és un llibre, al meu entendre, meravellós, una veritable joia literària. Es tracta d'una novel·la d'amor, com digué l'autora, per més que sense ni un gra de sentimentalisme, plena de simbolismes: els coloms, les balances, l'embut, el ganivet, etc., utilitzats per a expressar els constants pensaments interiors dels seus personatges. Per això els objetes són descrits minuciosament. També compta amb un personatge entranyable i moments en que no saps si riure o plorar. M'ha agradat el final, força esperançador, amb la catarsi de la Natàlia. Penso que cal ser rellegida. És la segona novel·la que llegeixo de la Mercè Rodoreda, la primera d'elles fou Aloma. Sens dubte, la seguiran altres novel·les de l'autora.


Algunes frases de l'autora:

  " Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n'hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important"


"Gent de tot arreu de Catalunya, unida per formar un sol poble. Catalunya ens necessita".


"Que la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre".


"Hem de pensar que tots, cadascú en el seu lloc, som necessaris, som importants".


"Escric perquè m'agrada escriure".

La rebel·lió dels animals per George Orwell

El llibre que avui presento l'hauria d'haver llegit molt abans, ho sé. Feia temps que era a la meva llista de pendents, una llista que no para de créixer dia rere dia. Però aquest, precisament, és dels que posaría, sense cap mena de dubte, al capdamunt de la llista, de llibres que cal llegir abans de passar a l'altre barri.

A La rebel·lió dels animals  i també a 1984, una altra de les seves famoses novel·les, George Orwell va descriure un nou tipus de societat controlada autoritàriament per mètodes burocràtics i polítics. En aquesta última novel·la, Orwell ens presentava un futur en el que una dictadura totalitària interferia fins a tal punt en la vida privada dels ciutadans que resultava impossible escapar del seu control.

Centrant-nos en la novel·la, ens trobem una granja on els animals es rebel·len contra el seu amo, Jones, qui sembla haver descuidat el mas i els animals en els últims temps. Els animals acabaran fent-lo fora del mas i capitanejats per dos porcs, l'Snowball i en Napoleó, es decidiran a posar fi a l'esclavitut a la qual han estat sotmesos. L'Snowball, per no oblidar les paraules del vell Major, un marrà venerat al mas, escriu set manaments que resumiran l'esperit de la revolució.Tot sembla anar bé fins que el Napoleó n'esdevé el líder, després de fer fora l'Snowball, quan aquest últim proposa la construcció d'un molí de vent. Squealer, un altre porc, passa a ser-ne la seva mà dreta i junts  començaran a abusar del seu poder i a manipular els manaments a favor seu.

Aquest és un llibre que aporta molts aspectes que et fan reflexionar. Com per exemple el tema de la igualtat, ja que els animals quan són allibertats de la crueltat de l'home, són considerats iguals. Més endavant, però, es veurà que uns són més iguals que els altres. En aquesta societat en que vivim també ens fan creure que tots som iguals i en realitat resulta que l'existència d'una estructura de poder acaba perpetuant un munt d'injustícies i desigualtats. També l'ús dels gossos per part del Napoleó com a defensa  i per a reprimir els animals del mas. Aquests converteixen la rebel·lió pacífica en un mar de violència. Són educats per matar a qualsevol que qüestioni les decisions dels porcs. Finalment, veiem com es manipula constantment la memòria col·lectiva dels animals del mas, els quals obliden els  veritables principis de l'animalisme i el veritable esperit de la revolució, a mesura que van passant els anys. El fet d'haver recuperat la memòria del passat potser hauria aportat una mica d'esperança als animals, poder entendre el passat i posar fi a les atrocitats  comeses pels porcs.

1984 és un dels meus llibres preferits. La rebel·lió dels animals és la segona novel·la que llegeixo de l'autor i he de dir que m'ha agradat molt. Es tracta d'una novel·la curta, fàcil de llegir, amb un final ben tramat. Tinc altres de les seves obres en perspectiva, com per exemple, Homenatge a Catalunya o Sense ni cinc a París i a Londres. Les heu llegit? Us han agradat. Gràcies!

Temps boig de Antonio Manzini

Títol: Temps boig

Autor: Antonio Manzini
Editorial: Salamandra
Traductor: Anna Casassas
Pàgines: 272 
ISBN: 9788416310173
Preu: 18 €

Aquesta és la primera novel·la que llegeixo d'Antonio Manzini, un autor italià que escriu novel·la negra i que per a mi ha estat tot un descobriment aquest 2017. "Temps boig" és la  seva tercera novel·la. Prèviament a aquesta publicà "Pista negra"  i "La costella d'Adam". "Sol de maig" és la seva quarta novel·la publicada en català per Salamandra.

Antonio Manzini (1964) a més d'escriptor és actor i director de cinema i teatre i fou alumne d'Andrea Camilleri en la Accademia Nazionale d'Arte Drammatica. El protagonista de les seves novel·les és el subcomissari Rocco Schiavone, un romà de soca-rel, desterrat a la vall d'Aosta, faldiller, esquerp, amb uns mètodes no gaire políticament correctes, que fuma marihuana i que és bo en la seva feina. Un altre aspete característic d'aquest personatge es la seva obsessió per les sabates Clarks fet que l'impulsa a negar-se en rodó a posar-se unes botes de muntanya, més adequades al clima de la regió.

"Temps boig"  comença amb l'accident d'una furgoneta i un segrest. Segueix amb el decobriment de negocis tèrbols. El descobriment de la desaparició d'una noia filla d'un ric empresari despertarà en Rocco l'instint d'investigador que el durà a un món subterrani que el deixarà estupefacte.

Sóc molt fan de la novel·la policiaca. Els meu detectiu preferit  és en Salvo Montalbano d'Andrea Camilleri. Després de llegir que assenyalaven Antonio Manzini com l'hereu de Camilleri, em van agafar ganes de llegir-lo. Vaig buscar alguna de les seves novel·les a la biblioteca pública i únicament vaig trobar aquesta. He de dir que aquesta novel·la m'ha agradat força. M'ha entretingut de veres. Té tocs d'humor, al igual que les novel·les de Camilleri, diàlegs àgils i compta amb uns personatges secundaris interessants, com per exemple en Deruta i en d'Intino, uns agents força incompetents, les peripècies dels quals aporten una mica d'humor.

 En Rocco Schiavone té força números per a convertir-se en un altre dels meus detectius preferits.  Crec que continuaré llegint altres novel·les de la sèrie.  Us hi animeu?

L'Aquari de David Vann

Títol: L'aquari

Autor: David Vann

Editorial: Periscopi

Traductor: Yannick Garcia

Pàgines: 288   

ISBN: 978-84-944409-9-1

Preu: 18,90 €

David Vann és un autor del qual he llegit dues novel·les prèviament a l'Aquari: Sukkwan island i Desolacions i ambdues em van agradar força. En la primera, Jim, un pare,triava una illa al sud d'Alaska per tal de restablir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys.  A Desolacions, el paisatge fred i distant d'Alaska empenyia una parella en crisi a trasladar-se a una illa deserta i començar de zero. A les dues novel·les Vann explorava les relacions humanes turbulentes.

A L'aquari, Caitlin és una nena de dotze anys que estima els peixos i viu  amb la seva mare als afores de Seattle. Cada tarda després de l'escola, visita l'aquari de la ciutat mentre espera que la seva mare la hi reculli després de la jornada laboral. Molt aviat coneix un senyor gran amb qui comparteix l'afició pels peixos i aquesta relació acaba provocant tensions i violència familiar, al destapar-se un passat desconegut per la Caitlin.

Aquesta és una història sobre el perdó, el creixement i la redempció. Vann segueix explorant les relacions humanes. La lectura et fa reflexionar sobre el què es pot perdonar i què no. Perdonar per poder canviar el futur, fins i tot quan el que ha succeït et pot semblar imperdonable.  Una novel·la ben escrita,  amb capítols curts i molt recomanable, ja que no deixa indiferent.

Llegir-ne més

Matilda de Roald Dahl

Matilda de Roald Dahl és un llibre que recomanaria mil cops. Un llibre ple d'humor i a la vegada que posa en evidència el món adult des de la perspectiva dels infants.

Matilda és una nena de cinc anys, amb una gran intel·ligència. A més és una gran lectora. Els seus pares no entenen que li agradi llegir i per això no li queda cap altre remei que anar a la biblioteca a buscar els llibres. Gràcies a l'ajuda de la bibliotecària, arriba a descubrir i llegir grans novel·les de la literatura universal, com per exemple "Grans Esperances" de Charles Dickens, "Orgull i prejudici" de Jane Austen o "Jane Eyre" de Charlotte Bronte, entre d'altres, obres no precisament de literatura infantil.

Els seus pares no saben valorar-la ni a ella ni al seu talent. Només Mrs Honey, una professora  que tindrà la Matilda a l'escola,  sabrà valorar-la com es mereix. Aquesta intentarà que la posin en una aula més avançada que la que està, però no será fàcil degut a l'oposició de la directora de l'escola, Mrs.Trunchbull, una dona que odia als nens petits, essent cruel i implacable amb aquests. No pararà de sotmetre'ls a vàries intimidacions i turments rocambolescos.

Matilda passarà algunes estones amb Mrs. Honey, arribant a identificar-se amb aquesta, ja que les dues han crescut sense l'amor d'uns pares, i coneixerà les dificultats econòmiques per les que passa, i la voldrà ajudar. Descobrirà, a més, uns superpoders que no sabia que tenia que l'ajudaran a fer fora la directora de l'escola. He realitzat aquesta lectura perquè n'havia vist la pel·licula, ja fa una colla d'anys, i la recordava vagament i per això volia refrescar-la. És una lectura amena i entretinguda, que ens fa reflexionar com adults del tracte cap als infants. Veiem com la infravaloren els seus pares, tan centrats en les seves miserables vides i la tracten com quelcom que els destorbés continuament. Molt recomanable!