dissabte, 8 de desembre del 2018

L'amiga genial

Porto uns mesos que em costa molt escollir la próxima lectura. Molt sovint em passa que començo un llibre i poc després l'abandono i n'agafo un altre. Però finalment he trobat una novel·la que m'ha enganxat força. Feia dies que sentia anomenar l'autora o autor, ja que la seva figura està envoltada del secret més absolut. "L'amiga genial" és el primer títol de la tetralogia.

Les dues protagonistes són la Lila i la Lenù, dues amigues que viuen en un barri obrer de Nàpols, als anys 50.  Poc a poc  anem coneixent la seva vida, durant la infantesa i l'adolescència i anem seguint el seu creixement individual, coneixent com influeixen una en l'altra i quina relació mútua van teixint. En tot moment estan acompanyades d'una  multitud d'altres personatges.

La Lenù ens  fa de narradora i ens explica tot sobre la seva criança en un barri on la pobresa és la norma i la violència gens sorprenent. La Lila és brillant però les circumstàncies fan que no pugui seguir estudiant més enllà de l'educació elemental i acabi treballant pel seu pare. En canvi la Lenù, gràcies a la pressió d'una mestra, té l'oportunitat d'estudiar l'educació mitjana i anar a l'institut. A partir d'aquí les seves vides seran molt diferents però la Lila seguirà exercint una gran influència sobre la Lenù.

Com ja he dit, ha estat una lectura que m'ha atrapat des del primer moment. L'amistat entre les dues protagonistes és complicada, hi ha amor, odi, gelosia, rivalitat,... Però sempre acaben tornant l'una a l'altra. El fet d'haver-hi tants personatges ha causat que en alguns moments no sabés qui era qui. El seu no-final fa que tingui ganes de llegir el següent títol de la sèrie, com sempre acostuma a passar-me amb les tretralogies. trilogies, etc.

divendres, 27 d’abril del 2018

Sant Jordi 2018

M'encanta la diada de Sant Jordi. No només perquè els carrers s'omplen de parades de llibres. També pel to reivindicatiu de la cultura catalana que amb els anys ha anat adquirint aquesta festa. Tot i que aquest any, ha estat un Sant Jordi anòmal, ja que hi ha faltat gent, injustament empresonada o a l'exili.

Com a bona aficionada a la literatura que soc, acostumo a comprar llibres tot l'any, però també en compro el dia de Sant Jordi. Aquest any he fet una llista prèvia. Tot i així hi ha hagut alguna troballa totalment no premeditada.

El que tenia força segur que compraría és "Els desposseïts" de l'Ursula K. Le Guin, traduïda al català per Blanca Busquets i publicada per l'editorial Raig Verd, per primera vegada, després de 44 anys de la seva primera publicació. No coneixia l'autora, però feia mesos que en sentia a parlar per diferents Youtubers i per Twitter.








En segon lloc, feia temps que tenia ganes de llegir la novel·la "La Vegetariana" de l'escriptora coreana Kang Han, publicat per l'editoral Rata. Soc fan absoluta de la literatura oriental i fins al moment encara no he llegit res de literatura coreana. Sembla una novel·la diferent, una història de les que es devoren.










En tercer lloc, en la meva llista de llibres de Sant Jordi, no podien faltar autors catalans . No acostumo a fixar-me en llibres guanyadors de Premis Planeta, Nadal, etc. Però sí que he comprat algún Premi Sant Jordi. Aquest any la guanyadora ha estat la novel·la "Jo soc aquell que va matar Franco" de l'escriptor Joan-Lluís Lluís i que ara ja forma part de la meva estantería de pendents de llegir.  Segur que li arriba el torn ben aviat perquè tinc també moltes ganes de llegir-la.





En quart lloc, seguint amb els llibres d'autors catalans, la joia de la corona, "La Mort i la Primavera", la novel·la póstuma i anacabada de Mercè Rodoreda. No he llegit gaire d'aquesta gran autora i hi he de posar remei Ipso facto.. "Aloma" va ser el primer llibre que vaig llegir i "La plaça del diamant" el segon. He sentit molt a parlar d'aquest llibre últimament. L'han descrit com un llibre envoltat de misteri i una història tràgica.







Espero llegir-los ben aviat i poder fer-ne la resenya! Quines han estat les vostres adquisicions per Sant Jordi? Moltes gràcies.

divendres, 16 de febrer del 2018

Propòsits lectors 2018

No acostumo a preparar lectures o a triar quines llegiré durant l'any. Quan acabo una lectura, m'agrada donar un cop d'ull als prestatges i triar quina serà la propera.

Aquest 2018, però, m'he proposat llegir alguns autors de qui encara no he llegit res. He començat l'any llegint un autor i una autora que no coneixia, Kezaburo Oe i Penelope Fitzgerald. Actualment estic llegint "El cuento de la criada" de Margaret Atwood, de qui tampoc havia llegit res, i de moment m'està agradant força.

Però a més dels autors mencionats, m'agradaria estrenar-me amb alguns altres.


Thomas Hardy. M'encanta la novel·la  victoriana i no sé com no he llegit res d'aquest autor encara. He llegit alguns comentaris de lectors que afirmen que Hardy escriu veritables drames, i que les seves històries no acaben gaire bé. Començaré per la novel·la The Return of the Native  i després vull llegir Jude, l'obscur i Lluny del brogit del món.


Virginia Woolf. Sembla estrany, però tampoc he llegit res encara d'aquesta autora, de qui he sentit parlar tan bé. Sobretot de l'assaig Una cambra pròpia on l'autora ens parla de dones i literatura. També tinc pendent Al far.








 Blanca Busquets. Fa temps que tinc "Tren a Puigcerdà" a l'ebook però primer vull llegir dues altres novel·les de l'autora. Una és  La nevada del cucut i l'altra Jardí a l'Obaga.




E.M. Forster. He sentit molt a parlar de la seva novel·la  Una habitació amb bona vista. I casualment l'altre dia vaig trobar la novel·la Howards End en una botiga de llibres de segona mà.






Doris Lessing. Es una autora que em fa una mica de respecte perquè penso que les seves novel·les no seran fàcils de llegir, però d'aquest any no passa. Tincs vàries novel·les d'ella. No sé per quina començaré però la pugna està entre El quadern daurat, Històries de Londres, La clivella o The good terrorist.




Sándor Márai. La dona justa fa també molt temps que espera el seu torn al prestatge. També fa temps que vull llegir L'última trobada. No sé per quin començar.











A més d'aquest propòsit en tinc alguns altres com seguir llegint llibres de novel·la policíaca, que últimament en llegeixo pocs i són els que em solen entretenir més. Sobretot autors com Andrea Camilleri, Henning Mankell, Arnaldur Indriðason, Donna Leon, Camilla Läckberg, Petros Màrkaris, Jo Nesbo, entre altres.

Finalment, també em proposo fer alguna relectura. Fa temps que no en faig cap i m'agradaria tornar a llegir algun llibre dels meus favorits. La llista és llarga i será difícil escollir però tinc moltes ganes de llegir de nou Bogeries de Brooklyn de Paul Auster, Cims borrascosos d'Emily Bronte, Jane Eyre de Charlotte Bronte, Kafka a la platja de Haruki Murakami o La Porta de Magda Szabó.

Teniu propòsits lectors per aquest 2018?


divendres, 9 de febrer del 2018

La Llibreria de Penelope Fitzgerald

Feia temps que tenia aquesta novel·la en la meva llista de lectures pendents. Ha estat ara, però, coincidint amb l'adaptació cinematográfica d'aquesta, que m'he decidit a llegir-la. No he vist la pel·lícula encara, acostumo primer a llegir la novel·la.

No coneixia l'autora, Penelope Fitzgerald (1916-2000). Es tracta d'una escriptora tardana, ja que va escriure el seu primer llibre als cinquanta-vuit anys i la seva primera novel·la el 1977. La llibreria es va publicar el 1978 i va ser finalista del Booker Prize. Alguns la descriuen com a "privilegiada hereva" de Jane Austen.

Florence Green és una discreta vídua de mitjana edat que viu en un poblet coster anomenat Hardborough, a Suffolk.  Aquesta decideix comprar Old House, una casa que porta anys abandonada, menjada pel la humitat i amb un poltergeist inclòs. La seva intenció és obrir una llibreria en un poble on mai n'hi ha hagut cap abans. Alguns veins s'oposaran a l'obertura i li posaran diversos entrebancs. Sobretot Violet Gamart, una espècie de representant del poble, que decideix que Old House és una ideal ubicació per un centre cultural. Florence compta amb el suport d'algunes persones del poble, com el senyor Brundish i de Christine, una nena que l'ajuda a temps parcial a la llibreria i la defensa. Malgrat tot, potser aquest suport no serà suficient.

M'ha agradat la protagonista, una dona valenta i amb empenta, algú que creu en allò que desitja i lluita per fer-ho possible i que com jo, és amant dels llibres. Tot i els múltiples entrebancs que li posen, ella tira endavant la idea i la materialitza. També m'ha agradat el senyor Brundish, un veí de Hardborouh que viu tancat a casa i que també és amant de la literatura. Aquest és qui aconsella Florence de vendre Lolita de Nabokov a la seva llibreria,  llibre que fa que la gent s'amorri a l'aparador i hi hagi cues al carrer. O Christine, l'ajudant de Florence a la llibreria a qui no li agrada llegir. El final no m'agrada però crec que és el més realista. Violet té el poder del seu costat i normalment qui té el poder acostuma a guanyar. Aquest pot fer lleis a la seva mida i amb aquestes fer complir la seva voluntat. Una lectura  lleugera i recomanable.

dijous, 8 de febrer del 2018

La presa de Kenzaburo Oe


Aquest mes de Gener he llegit ben pocs llibres. Recordo que el 2017 em va passar exactament el mateix. He començat lectures, això sí, però  les he anat abandonant. No acabava de trobar la lectura que em venia de gust, fins que va caure aquest llibre a les meves mans. No coneixia l'autor, però, no recordo on, vaig llegir que havia tingut un fill autista i amb discapacitat visual, a qui ell i la seva esposa van estimular fent-li escoltar sons d'ocells. Em va semblar una història preciosa. A partir d'aquí vaig buscar una de les seves novel·les i vaig trobar aquesta. Es tracta d'un llibre curt, unes 95 pàgines.

Kenzaburo Oe fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994. La presa fou publicada per Edicions del 1984 l'any 2014, amb la traducció en català  d'Albert Nolla.No acostumo a llegir premis Nobel de Literatura, tot i que algun sí, com per exemple, autors com Elfriede Jelinek, William Faulkner o Kazuo Ishiguro. Però sí que sóc bastant fan de la literatura japonesa.

El seu protagonista és un nen japonès que viu amb el seu pare i el seu germà petit en un poblet aïllat del món, on la guerra només s'ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l'envolten o ni així. Un dia, un d'aquests avions enemics s'estavella a prop del poble i els homes que hi viuen fan presoner l'únic supervivent del sinistre, davant la innocent mirada dels nens que en són espectadors. Aquest es tracta d'un soldat estranger de color, capturat pels homes del poble lligant-lo amb una cadena d'una trampa per a senglars.

A l'arribar al poblet, el tanquen en un celler. Els nens viuen aquest esdeveniment com quelcom emocionant i els homes del poble el deshumanitzen i el tracten com una bèstia mentre esperen que el Govern decideixi què fer amb ell, decisió que sembla no córrer pressa. El protagonista i els altres nens acaben convertint  "la presa" en la seva mascota, en pensar-se que és dòcil com un animal domèstic.

A mesura que llegeixes el llibre t'invaeix una sensació de calma però al mateix temps tot es fa tens. El protagonista ja no és un infant però encara no és el suficientment adult per a entendre el món humà. El final de la història, d'alguna manera, l'ajuda a donar-se compte de la cruesa del món real. Una història curta però intensa que es llegeix ràpid i resulta altament impactant. Almenys per mi.

dilluns, 5 de febrer del 2018

Tot això ho faig perquè tinc molta por per Empar Moliner


I aquí està la meva última lectura del 2017. He de dir que no sóc gaire lectora de reculls de contes però aquest "Tot això ho faig perquè tinc molta por" l'havia de llegir sí o sí. I és que l'Empar Moliner m'encanta, sobretot la seva personalitat i ironia.

"Tot això ho faig perquè tinc molta por" es tracta d'un recull de dotze relats I cadascun d'ells reflecteixen la nostra societat i l’època actual. Els seus protagonistes actuen moguts per un neguit i tots ells atravessen per un moment difícil. Veiem uns pares que pateixen pel seu fill, columnistes que no saben sobre què escriure, parelles que han deixat de riure, una parella que té un blog de gastronomia, entre altres.

Tots els relats es llegeixen ràpid. He gaudit de cadascun d'ells. Trobo fàcil identificar-se amb algun dels personatges.

dimarts, 2 de gener del 2018

El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson

Aquesta ha estar la meva penúltima lectura del 2017. El llibre de la senyoreta Buncle de l'autora D.E. Stevenson és una novel·la sobre una novel·la. La senyoreta Buncle és una dona soltera, vorejant la quarantena, que viu en un poble escocès. Aquesta s'ha quedat sense estalvis i ha de buscar una solució urgentment. Acabarà decantant-se per escriure una novel·la, ja que l'altra opció, criar gallines, no li fa massa patxoca. La Barbara escriurà sobre les vides dels seus veïns, sobre allò que coneix millor ja que si alguna cosa no té és imaginació.

Acabada la novel·la prendrà la precaució de canviar-ne els noms dels personatges i signar-la amb el pseudònim John Smith. Aquesta será publicada immediatament i es convertirá en un èxit editorial. Els seus veïns acabaran llegint-la i identificant-se amb els seus personatges. Decidiran aliar-se per  demandar el seu autor i intentar descubrir qui és, tot pensant-se que, per força,  ha de ser algú del poble.Ningú sospita, però, de la senyoreta Buncle, a qui consideren una solterona inofensiva, sense estil ni gràcia.

Al llarg de la novel·la anem coneixent cadascun dels seus personatges, entrant a les seves cases, sent partíceps de les seves vides, les seves rutines, secrets,  anhels,.. També dels plans que entre tots teixiran per tal de descubrir qui és el John Smith. A alguns dels veïns els molesta molt la seva publicació ja que consideren que el llibre n'exposa els seus aspectes més negatius. Altres acaben portant a terme actes que fins llavors no s'havien atrevit a realitzar o canviant el seu comportament i millorant així les seves vides. Mentrestant, la Barbara es dedica a escriure una segona novel·la.

M'ha semblat una novel·la lleugera, amena i senzilla, carregada d'un finíssim humor i una certa burla. Els capitols són curts i d'agradable lectura. M'ha fet passar una bona estona. Amb ganes de llegir-ne la segona part, també publicada per El cercle de Viena, per tal de conèixer més coses de la senyora Buncle.

Estic llegint

La veritat sobre el cas Harry Quebert