La presa de Kenzaburo Oe

Aquest mes de Gener he llegit ben pocs llibres. Recordo que el 2017 em va passar exactament el mateix. He començat lectures, això sí, però  les he anat abandonant. No acabava de trobar la lectura que em venia de gust, fins que va caure aquest llibre a les meves mans. No coneixia l'autor, però, no recordo on, vaig llegir que havia tingut un fill autista i amb discapacitat visual, a qui ell i la seva esposa van estimular fent-li escoltar sons d'ocells. Em va semblar una història preciosa. A partir d'aquí vaig buscar una de les seves novel·les i vaig trobar aquesta. Es tracta d'un llibre curt, unes 95 pàgines.

Kenzaburo Oe fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994. La presa fou publicada per Edicions del 1984 l'any 2014, amb la traducció en català  d'Albert Nolla.No acostumo a llegir premis Nobel de Literatura, tot i que algun sí, com per exemple, autors com Elfriede Jelinek, William Faulkner o Kazuo Ishiguro. Però sí que sóc bastant fan de la literatura japonesa.

El seu protagonista és un nen japonès que viu amb el seu pare i el seu germà petit en un poblet aïllat del món, on la guerra només s'ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l'envolten o ni així. Un dia, un d'aquests avions enemics s'estavella a prop del poble i els homes que hi viuen fan presoner l'únic supervivent del sinistre, davant la innocent mirada dels nens que en són espectadors. Aquest es tracta d'un soldat estranger de color, capturat pels homes del poble lligant-lo amb una cadena d'una trampa per a senglars.

A l'arribar al poblet, el tanquen en un celler. Els nens viuen aquest esdeveniment com quelcom emocionant i els homes del poble el deshumanitzen i el tracten com una bèstia mentre esperen que el Govern decideixi què fer amb ell, decisió que sembla no córrer pressa. El protagonista i els altres nens acaben convertint  "la presa" en la seva mascota, en pensar-se que és dòcil com un animal domèstic.

A mesura que llegeixes el llibre t'invaeix una sensació de calma però al mateix temps tot es fa tens. El protagonista ja no és un infant però encara no és el suficientment adult per a entendre el món humà. El final de la història, d'alguna manera, l'ajuda a donar-se compte de la cruesa del món real. Una història curta però intensa que es llegeix ràpid i resulta altament impactant. Almenys per mi.