La Llibreria de Penelope Fitzgerald

Feia temps que tenia aquesta novel·la en la meva llista de lectures pendents. Ha estat ara, però, coincidint amb l'adaptació cinematográfica d'aquesta, que m'he decidit a llegir-la. No he vist la pel·lícula encara, acostumo primer a llegir la novel·la.

No coneixia l'autora, Penelope Fitzgerald (1916-2000). Es tracta d'una escriptora tardana, ja que va escriure el seu primer llibre als cinquanta-vuit anys i la seva primera novel·la el 1977. La llibreria es va publicar el 1978 i va ser finalista del Booker Prize. Alguns la descriuen com a "privilegiada hereva" de Jane Austen.

Florence Green és una discreta vídua de mitjana edat que viu en un poblet coster anomenat Hardborough, a Suffolk.  Aquesta decideix comprar Old House, una casa que porta anys abandonada, menjada pel la humitat i amb un poltergeist inclòs. La seva intenció és obrir una llibreria en un poble on mai n'hi ha hagut cap abans. Alguns veins s'oposaran a l'obertura i li posaran diversos entrebancs. Sobretot Violet Gamart, una espècie de representant del poble, que decideix que Old House és una ideal ubicació per un centre cultural. Florence compta amb el suport d'algunes persones del poble, com el senyor Brundish i de Christine, una nena que l'ajuda a temps parcial a la llibreria i la defensa. Malgrat tot, potser aquest suport no serà suficient.

M'ha agradat la protagonista, una dona valenta i amb empenta, algú que creu en allò que desitja i lluita per fer-ho possible i que com jo, és amant dels llibres. Tot i els múltiples entrebancs que li posen, ella tira endavant la idea i la materialitza. També m'ha agradat el senyor Brundish, un veí de Hardborouh que viu tancat a casa i que també és amant de la literatura. Aquest és qui aconsella Florence de vendre Lolita de Nabokov a la seva llibreria,  llibre que fa que la gent s'amorri a l'aparador i hi hagi cues al carrer. O Christine, l'ajudant de Florence a la llibreria a qui no li agrada llegir. El final no m'agrada però crec que és el més realista. Violet té el poder del seu costat i normalment qui té el poder acostuma a guanyar. Aquest pot fer lleis a la seva mida i amb aquestes fer complir la seva voluntat. Una lectura  lleugera i recomanable.

La presa de Kenzaburo Oe

Aquest mes de Gener he llegit ben pocs llibres. Recordo que el 2017 em va passar exactament el mateix. He començat lectures, això sí, però  les he anat abandonant. No acabava de trobar la lectura que em venia de gust, fins que va caure aquest llibre a les meves mans. No coneixia l'autor, però, no recordo on, vaig llegir que havia tingut un fill autista i amb discapacitat visual, a qui ell i la seva esposa van estimular fent-li escoltar sons d'ocells. Em va semblar una història preciosa. A partir d'aquí vaig buscar una de les seves novel·les i vaig trobar aquesta. Es tracta d'un llibre curt, unes 95 pàgines.

Kenzaburo Oe fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1994. La presa fou publicada per Edicions del 1984 l'any 2014, amb la traducció en català  d'Albert Nolla.No acostumo a llegir premis Nobel de Literatura, tot i que algun sí, com per exemple, autors com Elfriede Jelinek, William Faulkner o Kazuo Ishiguro. Però sí que sóc bastant fan de la literatura japonesa.

El seu protagonista és un nen japonès que viu amb el seu pare i el seu germà petit en un poblet aïllat del món, on la guerra només s'ensuma quan algun avió enemic sobrevola les muntanyes que l'envolten o ni així. Un dia, un d'aquests avions enemics s'estavella a prop del poble i els homes que hi viuen fan presoner l'únic supervivent del sinistre, davant la innocent mirada dels nens que en són espectadors. Aquest es tracta d'un soldat estranger de color, capturat pels homes del poble lligant-lo amb una cadena d'una trampa per a senglars.

A l'arribar al poblet, el tanquen en un celler. Els nens viuen aquest esdeveniment com quelcom emocionant i els homes del poble el deshumanitzen i el tracten com una bèstia mentre esperen que el Govern decideixi què fer amb ell, decisió que sembla no córrer pressa. El protagonista i els altres nens acaben convertint  "la presa" en la seva mascota, en pensar-se que és dòcil com un animal domèstic.

A mesura que llegeixes el llibre t'invaeix una sensació de calma però al mateix temps tot es fa tens. El protagonista ja no és un infant però encara no és el suficientment adult per a entendre el món humà. El final de la història, d'alguna manera, l'ajuda a donar-se compte de la cruesa del món real. Una història curta però intensa que es llegeix ràpid i resulta altament impactant. Almenys per mi.

Tot això ho faig perquè tinc molta por per Empar Moliner

I aquí està la meva última lectura del 2017. He de dir que no sóc gaire lectora de reculls de contes però aquest "Tot això ho faig perquè tinc molta por" l'havia de llegir sí o sí. I és que l'Empar Moliner m'encanta, sobretot la seva personalitat i ironia.

"Tot això ho faig perquè tinc molta por" es tracta d'un recull de dotze relats I cadascun d'ells reflecteixen la nostra societat i l’època actual. Els seus protagonistes actuen moguts per un neguit i tots ells atravessen per un moment difícil. Veiem uns pares que pateixen pel seu fill, columnistes que no saben sobre què escriure, parelles que han deixat de riure, una parella que té un blog de gastronomia, entre altres.

Tots els relats es llegeixen ràpid. He gaudit de cadascun d'ells. Trobo fàcil identificar-se amb algun dels personatges.

El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson

Aquesta ha estar la meva penúltima lectura del 2017. El llibre de la senyoreta Buncle de l'autora D.E. Stevenson és una novel·la sobre una novel·la. La senyoreta Buncle és una dona soltera, vorejant la quarantena, que viu en un poble escocès. Aquesta s'ha quedat sense estalvis i ha de buscar una solució urgentment. Acabarà decantant-se per escriure una novel·la, ja que l'altra opció, criar gallines, no li fa massa patxoca. La Barbara escriurà sobre les vides dels seus veïns, sobre allò que coneix millor ja que si alguna cosa no té és imaginació.

Acabada la novel·la prendrà la precaució de canviar-ne els noms dels personatges i signar-la amb el pseudònim John Smith. Aquesta será publicada immediatament i es convertirá en un èxit editorial. Els seus veïns acabaran llegint-la i identificant-se amb els seus personatges. Decidiran aliar-se per  demandar el seu autor i intentar descubrir qui és, tot pensant-se que, per força,  ha de ser algú del poble.Ningú sospita, però, de la senyoreta Buncle, a qui consideren una solterona inofensiva, sense estil ni gràcia.

Al llarg de la novel·la anem coneixent cadascun dels seus personatges, entrant a les seves cases, sent partíceps de les seves vides, les seves rutines, secrets,  anhels,.. També dels plans que entre tots teixiran per tal de descubrir qui és el John Smith. A alguns dels veïns els molesta molt la seva publicació ja que consideren que el llibre n'exposa els seus aspectes més negatius. Altres acaben portant a terme actes que fins llavors no s'havien atrevit a realitzar o canviant el seu comportament i millorant així les seves vides. Mentrestant, la Barbara es dedica a escriure una segona novel·la.

M'ha semblat una novel·la lleugera, amena i senzilla, carregada d'un finíssim humor i una certa burla. Els capitols són curts i d'agradable lectura. M'ha fet passar una bona estona. Amb ganes de llegir-ne la segona part, també publicada per El cercle de Viena, per tal de conèixer més coses de la senyora Buncle.

El crim del comte Neville per Amélie Nothomb

Amélie Nothomb és una autora que m'agrada per la seva excentricitat, ironia, originalitat i perspicàcia. El primer llibre que vaig llegir d'aquesta autora belga va ser "Estupor i tremolors". Aquesta lectura em va agradar tant que vaig seguir llegint altres de les seves novel·les, entre elles la que acabo de llegir aquests últims dies, El crim del comte Neville.

En aquesta novel·la, Amélie Nothomb, qui coneix de primera mà el món de la noblesa belga, ens presenta Neville, un comte que està arruïnat i que està a punt de vendre's el castell on viu amb la seva familia, la seva dona, més jove que ell i els seus tres fills. Un castell on ha viscut des de la seva infantesa i que cau a trossos.

Un dia,  la seva filla petita, la Sérieuse, és trobada per una vident en un bosc, en posición fetal i tremolant de fred. La vident truca al comte  per avisar-lo de la fuga de la seva filla del castell familiar. Quan aquest la va a recollir a casa de la vident, aquesta abans de portar-lo a l'habitació on es troba la seva filla descansant, li agafa la mà i li anuncia que durant una celebració que tindrà lloc al castell el comte matarà un dels convidats.

Els Neville estan a punt de celebrar la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. Amb tota probabilitat aquesta será la darrera. Acabarà, tal i com prediu la vident, en un assassinat?

Amélie Nothomb ironitza amb l'estil de vida de les famílies nobles belgues (de la que ella forma part), centrades en celebrar festes i en la seva vida social, en mantenir les aparences, tot i el declivi de les seves finances. La seva forma de pensar és "ser noble no significa tenir més drets que els altres, sinó  més obligacions". El crim del comte Neville és un text construït com a homentage a l'Òscar Wilde d'El crim de Lord Arthur Savile.

Es tracta d'una novel·la curta, unes 111 pàgines, divertida, perversa, tragicómica, amb girs continus inesperats. que indaga sobre el món de les aparences, les incerteses de l'adolescència i els tombs del destí, entre altres aspectes. Es caracteritza pels diàlegs irònics que es duen a terme entre pare i filla i la profunditat psicológica dels personatges. L'he llegida d'una tirada i sobretot m'ha intrigat saber si el protagonista portaria a terme al final l'assassinat que el porta de cap al llarg de la novel·la, fruit de la premonició. Fa temps vaig llegir el conte d'Òscar Wilde i crec que abans de llegir aquesta novel·la valdría la pena llegir-lo o rellegir-lo.  

"Un conte de fades barrejat amb tragèdia grega".

Estic llegint

Fins que siguem lliures de Sergi Sol



Com una novel·la de Daniel Pennac

Últimament m'ha agafat per buscar i llegir llibres de l'escriptor francès Daniel Pennac. Justament ara, he acabat "Com una novel·la", un assaig de lectura fácil, escrit amb gran saviesa i sensibilitat.

Per què disminueix l'índex de lectura? Com és que els joves no llegeixen o llegeixen poc? Són algunes preguntes que Daniel Pennac es planteja i dóna resposta. Cap al final, hi defensa també  el "decàleg dels drets imprescriptibles del lector", com per exemple, el dret a no llegir, a saltar pàgines, a rellegir, a no acabar el llibre, entre d'altres.

Què han de fer els professors per tal de que els seus alumnes siguin bons lectors? I els pares? Segons Pennac no han d'exigir la lectura sinó que han de compartir amb ells el seu propi plaer de llegir. Els pares, per la seva banda, han d'alimentar l'entusiasme dels fills, estimular el seu desig d'aprendre sense imposar-los-hi el deure de recitar. No convertir en una càrrega allò que, quan encara no sabien llegir i els pares tenien la rutina d' explicar-los contes abans d'anar a dormir, consideraven un plaer.

Quants cops hem sentit dir a algú allò de "no tinc temps per llegir"? Doncs Pennac ens diu que això sona a excusa i que realment qui diu això és perquè no en té ganes. El temps per llegir sempre és un temps robat i qui té ganes de llegir s'ofereix el temps per a fer-ho. També ens parla de la dificultat per part dels professors d'inculcar l'amor per la lectura a l'escola a causa de com aquesta està organitzada en l'actualitat. Molts hem acabat odiant les lectures obligatòries i de més grans, ja lliures de l'obligació, ens hi hem submergit per elecció pròpia i ens han encantat.

Realment tots tenim aquells llibres que fa segles que volem llegir i no ens atrevim. O aquells que comencem però no som capaços d'acabar. En el meu cas, fa temps que vull llegir "La Muntanya Mágica" de Thomas Mann i no hi ha manera. L'he començat i l'he deixat més de dos cops. O "Guerra i pau" que fa temps que el tinc pendent i no em decideixo per por a que sigui massa feixuc. L'Ulisses de Joyce ja ni m'ho proposo, de la primera página no passo i segur que val la pena l'esforç. Potser algun dia, arribarà el seu torn. El més important és ser feliços gràcies a un llibre, ja que, al cap i a la fi, "la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat".

Em quedo amb aquesta frase: Llegir ens canvia, i això ja és en si una manera de canviar el món.

No em queda més que recomanar-lo i rellegir-lo.